Description of Schizobrissus obradori sp. nov. (Brissidae, Spatangoida) from the Upper Miocene of Menorca (Balearic Islands, Western Mediterranean)

Quintana Cardona, J. 2021. Description of Schizobrissus obradori sp. nov. (Brissidae, Spatangoida) from the Upper Miocene of Menorca (Balearic Islands, Western Mediterranean). Boll. Soc. Hist. Nat. Balears, 64: 131-143. ISSN 0212-260X. e-ISSN 2444-8192. Palma (Illes Balears).

Recepció del manuscrit: 08-12-2021; revisió acceptada: 13-12-2021; publicació online: 15-12-2021.

The study of the Tortonian calcarenites located in the Algendar ravine (Ferreries, Menorca) has hallowed the identification of eleven species of echinoids, among which the spatangoids clearly dominate, with eight species included in five genera, in addition to two genera of echinolampadidae and one clypeasteroid. Among the spatangoids, it is worth higlighting the presence of two species of the genus Schizobrissus Pomel, 1869, one of which (Schizobrissus obradori sp. nov.) is described for the first time. The genus Schizobrissus is known in the late Miocene of Europe and North Africa by a single species (Schizobrissus cruziatus [Agassiz in Agassiz et Desor, 1847]), so that the description of a new species (with a relatively large size) in the Mediterranian basin is somewhat surprising, given the extensive palaeoechinological tradition existing in Europe and due to the fact that the echinoids of the Upper Miocene of Menorca have been known since the end of the 19th and the beginning of the 20th, thanks above all to the studies carried out by the French echinologist Jules lambert. Schizobrissus obradori sp. nov. is described from the calcarenitic facies diposited in the lower part of the infralittoral zone of the Algendar ravine, of Tortonian age (included in the Lower Bar Unit) and the Messinian Reef Unit of Ciutadella de Menorca. The new species differs from the other species included in the genus Schizobrissus (S. cruziatus and its possible synonyms, S. latus [Wrigth, 1855], S. mauritanicus Pomel, 1887 and S. locardi [Cotteau in Locard, 1877]) by a more anteroposterior compressed test. The greatest similarities are established between Schizobrissus obradori sp. nov. and Schizobrissus sp. from the Lutecien (Middle Eocene) of Alfaz del Pi (Alicante, east of the iberian peninsula). Emphasis is placed on the need for a thorough revision of the genus Schizobrissus in order to understand its origin and distribution, geographically as well as chronologically.

Key words: Schizobrissus cruziatus, later synonyms, Upper Miocene, Minorcan Geologist, Antoni Obrador Tuduri.

El estudio de las calcarenitas tortonienses situadas en el barranco de Algendar (Ferreries, Menorca) ha permitido identificar once especies de equinoideos, entre los que dominan claramente los espatangoideos, con ocho especies incluidas en cinco géneros diferentes, además de dos géneros de Echinolampadidade y un clypeasteroideo. Entre los espatangoideos, cabe destacar la presencia de dos especies del género Schizobrissus Pomel, 1869, una de las cuales (Schizobrissus obradori sp. nov.) se describe por primera vez. El género Schizobrissus es conocido en el Mioceno superior de Europa y norte de África por una única especie (Schizobrissus cruziatus [Agassiz in Agassiz et Desor, 1847]), de forma que la descripción de una nueva especie (con un tamaño relativamente grande) en la cuenca mediterránea resulta hasta cierto punto sorprendente, dada la extensa tradición paleoequinológica existente en Europa y por el hecho de que los equinoideos del Mioceno superior de Menorca son conocidos desde finales del siglo XIX y principios del XX, gracias principalmente a los estudios realizados por el equinólogo francés Jules Lambert. Schizobrissus obradori sp. nov. se describe a partir de dos ejemplares procedentes de las facies calcareníticas depositadas en la parte inferior de la zona infralitoral del barranco de Algendar, de edad tortoniense (incluidas en la Unidad Inferior de Barras) y la Unidad Arrecifal messiniense de Ciutadella de Menorca. La nueva especie se diferencia del resto de especies incluidas en el género Schizobrissus (S. cruziatus y sus posibles sinónimos, S. latus [Wrigth, 1855], S. mauritanicus Pomel, 1887 and S. locardi [Cotteau in Locard, 1877]) por un caparazón más comprimido en sentido antero-posterior. Las mayores semejanzas se establecen entre Schizobrissus obradori sp. nov. y Schizobrissus sp. del Luteciense (Eoceno medio) de Alfaz del Pi (Alicante, este de la Península Ibérica). Se enfatiza la necesidad de una profunda revisión del género Schizobrissus en el Mioceno superior de la cuenca mediterránea, con el fin de entender su origen y distribución, tanto geográfica como temporal.


Palabras clave: Schizobrissus cruziatus, sinónimos posteriores, Mioceno superior, Geólogo menorquín, Antoni Obrador Tudurí.

L’estudi de les calcarenites tortonianes situades en el barranc d’Algendar (Ferreries, Menorca) ha permès identificar onze espècies d’equinoideus, entre els quals dominen clàrament els espatangoideus, amb vuit especies incloses en cinc gèneres diferents, a més de dos gèneres d’Echinolampadidae i un clipeasteroid. Entre els espatangoideus cal destacar la presència de dues espècies del gènere Schizobrissus Pomel, 1869, una de les quals (Schizobrissus obradori sp. nov.) es descriu per primer cop. El gènere Schizobrissus és conegut en el Miocè superior d’Europa i nord d’Àfrica per una única espècie (Schizobrissus cruziatus [Agassiz in Agassiz et Desor, 1847]), de forma que la descripció d’una nova espècie (amb una mida relativament grossa) en la conca mediterrània resulta fins a cert punt sorprenent, degut a la extensa tradició paleoequinològica existent a Europa i pel fet que els equinoideus del Miocè superior de Menorca són coneguts des de finals del segle XIX i principis del XX gràcies principalment als estudis realitzats per l’equinòleg francès Jules Lambert. Schizobrissus obradori sp. nov. es descriu a partir de dos exemplars procedents de les fàcies calcarenítiques dipositades en la part inferior de la zona infralitoral del barranc d’Algendar, d’edat tortoniana (incloses en la Unitat Inferior de Barres) i la Unitat Arrecifal messiniana de Ciutadella de Menorca. La nova espècie es diferencia de la resta d’espècies incloses en el gènere Schizobrissus (S. cruziatus i els seus possibles sinònims, S. latus [Wrigth, 1855], S. mauritanicus Pomel, 1887 and S. locardi [Cotteau in Locard, 1877]) per una closca més comprimida en sentit antero-posterior. Les majors semblances s’estableixen entre Schizobrissus obradori sp. nov. i Schizobrissus sp. del Lutecià (Eocè mitjà) d’Alfaz del Pi (Alacant, est de la península Ibèrica). S’enfatitza la necessitat d’una profunda revisió del gènere Schizobrissus en el Miocè superior de la conca mediterrània, per tal d’entendre el seu origen i distribució, tant geogràfic com temporal.

Paraules clau: Schizobrissus cruziatus, sinònims posteriors, Miocè superior, geòleg menorquí, Antoni Obrador Tudurí.

Josep QUINTANA CARDONA; Carrer Gustau Mas, 79-1er, 07760 Ciutadella de Menorca (Illes Balears) i Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, Uni. Autònoma de Barcelona. Edifici ICTA-ICP, carrer de les Columnes s/n, Campus de la UAB, 08193 Cerdanyola del Vallès, Barcelona. Email: picoguevo@gmail.com

Aquesta entrada s'ha publicat dins de BSHNB 64 Any 2021 i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *